Bye, bye hasta otro ratito!

Em vull acomiadar d'aquest bloc amb dos vídeos que fa dies vaig trobar per YouTube quan buscava informació per a la wiki. 

Un és d'una campanya que es va fer als Estats Units (crec que n'hi ha una d'igual a Anglaterra) per canviar el tipus d'ensenyament i potenciar l'ús de les TIC i tots els recursos digitals que els "digitals nadius" tenen diàriament al seu abast. Els estudiants que hi apareixen sembla que siguin dels anys 80 per la roba que porten, però són d'ara! 

L'altre vídeo és simplement una reflexió informal, però penso que força crítica de com és l'educació en general d'avui dia. Segur que n'hi ha de molt millors a la xarxa, però quan el vaig veure per primer cop fa uns mesos em va cridar bastant l'atenció. Ja em direu què us sembla! 

Bye, bye, hasta otro ratito! 

Ensenyar i aprendre en línia

Vaig néixer el 1991 i, per tant, si ens cenyim a la definició de “nadiu digital”, jo no ho sóc. Per dos anys en quedo fora i entro en el grup dels “immigrants digitals”; tot i així, em sento més dins que fora del món digital. Sí que és veritat que, de vegades, m’he sentit una mica “iaia”. Per exemple, quan em vaig fer twitter, al principi no sabia com funcionava el tema dels retweets, però en qüestió de dos dies ja n’era tota una experta. A més, m’agrada utilitzar sempre que puc els ordinadors i totes les màquines similars. De moment, encara no he arribat al punt d’odiar-los, segurament perquè sóc jo la que els domino i no ells.

Les xarxes socials

Com vaig dir en la primera entrada, he escrit diferents blocs. Des de fa uns anys, també sóc usuària de diferents xarxes socials, com msn, Fotolog, Facebook, Twitter, mySpace (aquest compte està mort des de fa uns quants anys), flickr, Linkedin, etc. Els faig servir sobretot per comunicar-me amb la gent i això significa que també els utilitzo per parlar amb gent que no és d’aquí. Xatejo bastant amb amics i coneguts en anglès i, alguns cops, també en francès. Faig servir sovint skype per fer videotrucades amb gent de fora i, evidentment, amb ells practico les llengües que sé. Quan ho faig el meu objectiu no és aprendre la llengua, ja que el que vull és parlar i saber com els va, però sense cap dubte que practiques i, si no millores, almenys mantens el nivell de producció oral.

Cursos de llengües en línia

Em costa ser constant si no hi ha algú a darrere que m’obligui a fer-ho. Per això, no sóc una bona candidata a fer cursos de llengües en línia. Mai n’he fet cap i no m’ho he plantejat mai. Estudiar una llengua requereix una motivació i si es vol estudiar en línia encara més. Responsabilitat i constància màxima, cosa que no és fàcil. A més, com defensava Vigotski (ara em poso amb arguments seriosos i de pes! J ), la interacció i l’entorn social és molt important en l’aprenentatge. Per tant, aprendre una llengua sol i a distància pot estar bé, però fins a un cert punt. Crec que per adquirir la gramàtica i el lèxic és útil, però per practicar alguns aspectes lingüístics com la producció oral pot ser una mica més difícil. Sé que hi ha maneres de fer-ho, com fer videoconferències, enregistraments, entre d’altres, però personalment crec que no és el mateix.  

No puc negar, però, haver utilitzat recursos en línia per fer exercicis de gramàtica i de vocabulari, però esporàdicament. El que solo fer sovint és mirar molts vídeos al YouTube. M’encanta veure entrevistes de famosos, reportatges i tota mena de vídeos que gent freak penja a la web. M’hi puc passar hores i hores. També m’agrada molt llegir els diaris de diferents països i, tot i que no ho faig diàriament, sí que de tant en tant m’agrada consultar-los.  

Moodle

El primer cop que vaig fer servir la plataforma moodle va ser a la univeristat. Després d’haver-lo utilitzat durant 3 anys contínuament, dia sí i dia també, crec que puc dir els seus avantatges i inconvenients. Avantatges? Penso que el moodle és una molt bona eina que facilita (o almenys intenta facilitar) la comunicació entre el professor i l’alumne, i també entre els diferents alumnes. A més, trobo interessant l’opció de fer fòrums, xats, hots potatoes, exàmens en línia, wikis, entre d’altres. Ara bé, quin inconvenient té? Simplement que no et deixa respirar tranquil. Estàs tot el dia (exagero una mica) pendent de si han penjat alguna cosa, de si s’ha d’entregar això a tal hora, de si han obert el fòrum per comentar, etc. Estressa bastant. Fins a l’institut, l’ordinador el feia servir només per fer algun treball i per a les xarxes socials; en canvi, des que estic a la universitat, estic davant l’ordinador gairebé les 24 hores del dia. Conseqüència d’això: augment de les diòptries, ulls secs i irritats, i mal de cap de tant bombardeig d’informació. En alguns moments, no puc evitar sentir-me una absoluta immigrant digital... què hi farem, no he nascut amb el mòbil ni amb el ratolí a la mà!

I per acabar... entorn EPA? No sé si arriba a tenir-lo. Com he dit, segueixo diaris, alguns vloggers i, per què enganyar-nos, em vaig fer twitter bàsicament per seguir a gent famosa d’arreu del món. Sempre que puc llegeixo els seus tweets i aprenc força, ja que quan no entenc el que diuen, ho busco al diccionari (encara que sol ser llenguatge col·loquial). 

L'avaluació: tipus de proves

Com ja vaig dir en l’última entrada, he fet un munt d’exàmens, sobretot a l’escola i a l’institut. La majoria consistien en respondre en forma de redacció preguntes més o més llargues sobre el que havíem fet a classe. He fet molt pocs exàmens d’opció múltiple i, per això, no estic gaire acostumada a fer-los. Abans d’arribar a la universitat, els pocs que havia fet d’aquest tipus els trobava fàcils, però segurament era perquè no estaven ben fets. A la universitat, el que més recordo va ser el que vam fer de l’assignatura d’informàtica a primer. Cada pregunta tenia com 4 o 5 opcions i, a sobre, podia haver-hi més d’una resposta correcta. No em va agradar gens perquè no vaig poder demostrar el que sabia, i, des d’aleshores, quan algun professor diu que farà examen d’opció múltiple, m’ho agafo amb molta cautela. També, quan vaig entrar a la universitat vaig fer un examen de diagnòstic lingüístic, tant en anglès com en francès. Tots dos tenien una part d’opció múltiple, que vaig trobar bastant fàcil, malgrat ser de nivell.  

Pel que fa als exàmens orals, la majoria els he fet en parella, interactuant amb una altra persona del mateix nivell que jo, i amb dos examinands (un que feia les preguntes i l’altre que anotava). Tot i així, l’últim examen oral que vaig fer de francès va ser jo sola i amb un sol examinant. Va ser bastant diferent als que estava acostumada, ja que no consistia en contestar preguntes curtes que et fa l’examinant i discutir i negociar un tema amb la parella. En aquest cas, triaves un tema a l’atzar i després et deixaven una mitja hora per preparar-lo. Després, individualment, havies d’exposar durant 10 minuts la teva opinió argumentada amb exemples i amb una planificació concreta (molt semblant a la dissertation de què vaig parlar en l’altra entrada). Podia tenir un esquema escrit, però parlar durant tanta estona en una llengua estrangera penso que és més difícil que interactuar i conversar. Un cop feta l’exposició, l’examinant et feia preguntes sobre el tema, per mirar si sabies interactuar i, sobretot, contrargumentar. L’experiència va ser bona, però també s'ha de dir que l’objectiu d’aquest examen oral era força diferent als anteriors que havia fet. En general, però, penso que els exàmens orals de vegades són poc naturals i en els quals no pots reflectir tot el teu coneixement. 

L'avaluació (part 1)

Ens passem la vida fent exàmens i contínuament som avaluats per altres. I per a què? Per acabar, molt cops, sent uns simples números o categories: tu ets un 7, l'altre un 9 i el de més enllà va fent entre el 5-6, però va bastant justet. Les notes, siguin números o categories com 'excel·lent, notable, bé, aprovat...', poden arribar a marcar molt les persones. De vegades, no som del tot conscients com ens poden arribar a catalogar, creant diferències entre els uns i els altres, i, fins i tot, desmotivant aquells que no arriben a un mínim. A més, l'aprovat o el suspès en segons quins exàmens pot arribar a canviar els objectius d'una persona. Per això, l'avaluació és un aspecte molt important en l'ensenyament i s'ha de procurar que sigui el més adequada i justa possible.

Malauradament, al llarg de la meva vida estudiantil he experimentat sobretot l'avaluació sumativa, quantitativa i normativa. A la majoria de professors, sobretot a la secundària, els importava molt saber quants havien aprovat i quants no, sovint fent comparacions amb la resta de la classe o amb les altres classes del mateix curs. Al final de la classe, en els últims cinc minuts i per no perdre gaire temps, ens repartien els exàmens i, un cop els havien donat tots, els tornaven a recollir. Algun professor es limitava a fer comentaris del tipus: "Aquest cop veig que heu estudiat més perquè les notes són més altes en general".  Evidentment, aquesta idea de focalitzar l'aprenentatge en només la nota es transmetia als alumnes. Per això, moltes vegades quan ens donaven l'examen, el primer que fèiem era mirar la nota i, si estava aprovat, ja estàvem contents i ja podíem retornar-lo.

Per sort, no tots els professors han estat així. Algun, per evitar que només miréssim la nota, el que feia era no puntuar, de manera que havíem de mirar cada exercici de l'examen per poder saber quina era la nota final. Tot i així, penso no era una avaluació  molt formativa, ja que només preguntaven per resoldre els dubtes la gent que realment els interessava aprendre. Una altra tècnica que algun professor feia servir i que en el seu moment detestàvem (però que ara penso que és de les millors) era la de comentar els exàmens amb tota la classe abans de repartir-los. De vegades el tornàvem a fer conjuntament, i d'altres vegades el professor/a anava explicant i resolent els dubtes de que teníem de cada exercici. El problema d'això era que molta gent estava més pendent de veure l'examen que del que s'estava dient, però almenys era un bon intent.

L'avaluació més formativa que he experimentat han estat les tutories amb el professor. Per desgràcia, n'he fet molt poques. Les que més recordo van ser les que vaig fer l'any passat quan vaig estar a Portland, a l'assignatura de Writing, com vaig explicar en l'entrada anterior. Al final obteníem una nota, però el que importava més era el procés d'aprenentatge. A més, era una nota, però sempre anava acompanyada per molts comentaris d'aspectes positius i aspectes a millorar. De tutories, també n'he fet alguna a la universitat i, sobretot, a primària. A secundària crec que la relació era una mica més distant i les poques que vam fer eren més generals, és a dir, les fèiem un cop teníem les notes i, per tant, no eren gaire formatives.  

En general, l'avaluació que he fet en l'ensenyament reglat (escola, institut i universitat) ha estat continuada. Mai m'ho he jugat tot a una sola carta, per sort. Per exemple, a primària fèiem exàmens després de cada unitat didàctica i l'avaluació era més qualitativa que a l'ESO, ja que normalment ens posaven: Continua així, ho fas molt bé!, Estic molt content de la teva feina!, Well done!, etc. En aquesta etapa, l'avaluació també era molt ipsativa, és a dir, es mirava molt el progrés individual. A l'institut, com he dit abans, era més normativa. Fèiem sempre parcials i després globals i, fins i tot, algun professor petites proves cada setmana perquè anéssim estudiant regularment. A més, també fèiem treballs i la participació a classe es valorava molt (sobretot a la primària) i es tenia en compte a l'hora d'avaluar-nos. Els únics cops que m'ho he jugat tot en un examen han estat els oficials de Cambridge, del DELF i el del nivell D de català. Moltes vegades són injustes perquè aquell dia que t'examines pots tenir mala sort, però penso que és difícil avaluar d'una altra manera en aquest tipus de proves. En aquests exàmens oficials, l'avaluació és criterial, ja que es basa en coneixements i competències explícits. Per tant, si tens unes habilitats i ets capaç de fer tota una sèrie de tasques, obtindràs el títol en qüestió.  

Finalment, en aquesta primera entrada de l'avaluació vull parlar de l'autoavaluació. N'he fet molts pocs cops. Normalment he rebut una nota per part del professor o una persona externa i ja està. Les úniques autoavaluacions que he fet han estat aquí a la universitat, encara que crec que no m'han servit de gaire. En general, penso que és positiva perquè t'obliguen a fer una autoreflexió i a analitzar els teus punts dèbils i forts, però a la llarga és poc útil perquè dubto que el professor posi la nota tenint en compte el teu criteri. De totes maneres, crec que poden ajudar al professor per saber com veuen els alumnes les seves classes. 

Recursos i materials didàctics: l'expressió escrita

L'expressió escrita és més fàcil d'explicar perquè he fet servir molt pocs materials. En anglès i francès he fet un munt de redaccions, sobretot en els últims anys. Sempre de manera individual. Això sí, he treballat moltes tipologies de textos: essays, reports, reviews, stories, formal and informal letters, etc. En francès, en els últims anys, he practicat bastant el que es diu dissertation, molt típica del sistema escolar francès. Ara ja m'hi he acostumat, però al principi ho vaig trobar difícil, sobretot perquè jo abans escrivia tal com rajava, sense fer un guió previ. En canvi, amb aquest mètode, el text ha d'estar molt ben estructurat, amb un plan concret i les idees molt ben cohesionades. A la universitat, sobretot a seminari d'anglès, quan fèiem una redacció individualment, després ens les intercanviàvem amb un company de classe per corregir-nos-les i anotar els aspectes positius i allò que calia millorar. Crec que era una bona manera d'aprendre cooperativament, ja que et serveix per veure una altra forma d'escriure. També a anglès, sobretot quan he fet estades a l'estranger, ens feien escriure cada dia una pàgina al diary, on hi escrivíem tot el que fèiem i allò que ens cridava l'atenció del país. L'endemà, si volíem ho podíem llegir a classe, i quan s'acabava la setmana la professora s'emportava les llibretes per corregir-lo. 

M'agradaria comentar en un paràgraf a part el que vaig fer a l'assignatura de Writing quan vaig estar a Portland l'any passat. Tot i que les classes de vegades eren un pèl avorrides, ara veig que em van ajudar molt a millorar la meva escriptura en anglès. Teníem un llibre de tècniques per escriure correctament, però el fèiem servir molt poc. A classe treballàvem aspectes concrets com comma splices, run-on sentences, collocations, connectors, sinonimia, maneres de parafrasejar una idea en cas que no sabéssim la paraula exacta, maneres de començar un text i captar l'atenció del lector i, com no, també vam treballar el plagi (millor dit, a no plagiar!). Vam practicar força el resum a partir d'articles de l'actualitat (van ser els meus primers resums en anglès) i després vam fer uns quatre essays. Recordo un escrit que em va acabar durant quatre pàgines sobre el reciclatge (va ser la redacció més llarga en anglès i de la qual em sento més satisfeta). El professor ens va donar diferents diaris americans que parlaven de la mateixa notícia (era sobre una nova llei de reciclatge a l'estat d'Oregon) i a partir de tota aquella informació i d'altra que busquéssim a Internet, havíem d'escriure un text argumentatiu, donant la nostra opinió i també exposant molt bé les opinions de tots els experts (citant i sense plagiar, esclar!). El primer escrit que fèiem mai era la versió definitiva, sinó que abans fèiem dues versions i, de vegades, fins i tot, abans havíem de presentar un outline. El primer draft el portàvem a classe i després ens avaluàvem entre nosaltres, de manera que dues persones havien de llegir l'escrit i posar-te en un full a part comentaris per millorar-lo. Després, un cop havíem fet els canvis, havíem d'entregar un segon draft al professor. Ens el tornava amb coses marcades i un full amb comentaris, però mai hi havia la solució, ja que volia que fóssim nosaltres qui busquéssim i intentéssim corregir els errors. Al cap de pocs dies, tots i individualment havíem de fer una tutoria amb el professor o amb algun altre professor del writing laboratory per comentar conjuntament l'escrit. Et deia els aspectes positius i negatius, maneres com millorar i com buscar i corregir els errors. Finalment, després de tots aquests passos, entregàvem la versió definitiva, juntament amb totes les altres versions i comentaris dels companys. D'aquesta manera, el professor veia la nostra evolució, ja que el que més li importava era veure el que havíem après i com havíem progressat. Crec que tots aquests passos i la tutoria amb un professor és un costum molt anglosaxó i, tot i que al principi ho trobava molt avorrit perquè estàvem molts dies amb el mateix tema, al final ho vaig trobar molt positiu. En aquesta assignatura també vam escriure dues històries cooperativament. El professor ens dividia en grups de 3-4 persones i, a partir d'una frase d'inici, havíem d'inventar-nos entre tots els del grup una història, que al final de la classe havíem de llegir en veu alta. No era important escriure perfectament, però sí que es valorava molt la nostra creativitat i el treball en grup. 

A català i castellà també fèiem redaccions força sovint, a més de treballs individuals i en grup. L'expressió escrita, com ja he mencionat en l'anterior entrada, la practicàvem també a través de resums i comentaris de text. Mai he fet cap taller d'escriptura, però penso que hagués estat molt positiu. Algun cop, però només a primària (esclar!), vam escriure algun conte conjuntament, així com els guions de les obres de teatres que representàvem. També en aquesta etapa, a diferència dels últims cursos de la secundària, escrivíem moltes històries de tema lliure per practicar la creativitat. En aquests escrits no només era important com ho deies, sinó el què deies. Per això, la normativa passava en un segon pla i es valorava molt positivament el nostre enginy creatiu. A la primària, tant en català com en castellà, me'n recordo que vam estar durant molt de temps aprenent com usar correctament un diccionari. Analitzàvem diferents entrades lèxiques perquè sabéssim quin tipus d'informació hi podíem buscar. També vam treballar molt el tema de sinònims, antònims, hiperònims i hipònims per després fer escrits més rics lèxicament.

Recursos i materials didàctics: la comprensió escrita

A primària, tant a català com a castellà, practicàvem la comprensió escrita de moltes maneres. Llegíem textos molt diversos i amb objectius diferents. Fins i tot teníem un taller de lectura: una o dues hores a la setmana que dedicàvem a llegir llibres i a comentar-los. Això ja ho vaig explicar en alguna entrada anterior, però ho tornaré a repetir. Teníem uns tres llibres assignats per a cada curs, tant en català com en castellà, i els llegíem en veu alta per millorar la fluïdesa. Cada persona llegia un punt o un fragment del llibre i tots havíem d'estar atents per després poder respondre les preguntes de comprensió que ens feia la professora o per poder dir la nostra opinió. A part d'això, de tant en tant, presentàvem individualment davant de tota la classe algun llibre que havíem llegit a casa. Havíem de fer-ne un resum i després explicar per què ens havia agradat, per què el recomanàvem o comentar algun fragment que trobàvem interessant. Em va agradar molt això perquè era una altra manera de conèixer els companys de classe i també per llegir llibres que potser no hauríem tocat mai. Després vam fer una petita variació. Ja no els presentàvem oralment, sinó que tothom portava un llibre, els deixàvem a sobre la taula del professor i, després d'estar-los mirant i llegint per sobre, tothom n'agafava un (que no fos el seu, evidentment!). Al cap d'uns dies o setmanes, després de llegir-lo individualment, havíem de presentar un escrit sobre el que acabàvem de llegir, a més de fer petits grups a classe on comentàvem els aspectes positius i negatius del llibre. I així tornava a començar la roda. A secundària també llegíem alguns llibres obligatoris (la majoria no m'agradaven gens i em feien avorrir la lectura a classe) i després havíem d'entregar un treball. També llegíem en veu alta les lectures que hi havia al principi de cada unitat i contestàvem les magnífiques preguntes de comprensió escrita del llibre. A català, aquestes preguntes no les responíem directament, sinó que les teníem en compte per després fer un comentari de text d'aquella lectura.

A anglès llegíem articles adaptats al nostre nivell, però no m'agradava gens com ho fèiem. Ho llegíem individualment a casa i contestàvem unes preguntes de comprensió i de vocabulari que anaven amb la lectura. Ho odiava, clarament. Només alguns cops llegíem en veu alta, però tampoc era gaire profitós perquè la gent que llegia bé se li donava bé i l'altra continuava com sempre. També a secundària llegíem un llibre obligatori (d'aquells curts i adaptats). Després de llegir cada capítol havíem de respondre unes preguntes que ens donava la professora i al final de tot fèiem un examen. No recomanable! A l'acadèmia, per sort, he practicat la comprensió escrita d'una manera molt diferent. Per exemple, ens donaven fragments d'un text i els havíem d'ordenar, ens deien el títol o ens llegien el primer fragment d'un text i nosaltres havíem de predir de què aniria el text, havíem de llegir un article que volguéssim d'un diari anglès per després presentar-lo a classe i treballar-lo entre tots des de punts de vista diferents, etc.

Pel que fa al francès, normalment llegia notícies, articles o textos d'Internet i, de vegades, també revistes. Feia activitats orals i escrites tant abans com després de llegir i, molts cops, a partir d'aquell text treballàvem altres aspectes. Molts cops expressava la meva opinió de manera conversacional, però de vegades ho feia en forma de presentació oral, és a dir, d'una forma més preparada. Per això, quan ho feia, després de llegir, feia un esquema o anotava les idees de cada paràgraf per després expressar i argumentar la meva opinió.  

Recursos i materials didàctics: l'expressió oral

Pel que fa a l'anglès, igual que amb la comprensió oral, l'expressió oral la vam practicar molt poc a la secundària. Quan ho fèiem, eren activitats molt curtes i molt específiques que em servien de molt poc perquè al cap de 2 minuts canviàvem i parlàvem en català quan no ens sentia la professora. Algun cop sortíem a davant de la classe per explicar alguna cosa. Per exemple, a principi de curs, ens preguntaven què havíem fet a l'estiu i havíem de parlar durant uns minuts sobre això. Era horrible! A mi no m'agradava gens perquè no estava gens acostumada a parlar en públic i allò em suposava un gran esforç i passar per un moment de molta vergonya. No va ser fins que vaig arribar a la universitat, que vaig fer exposicions orals en anglès i, de mica en mica, vaig anar perdent aquesta por de parlar davant d'una classe. També a la universitat, vam fer una "petita obra de teatre" a l'assignatura de Producció Anglès però, com ja he respost en una de les preguntes que m'han fet en una entrada anterior, no em va servir molt i no vaig aprendre gaire. Penso que la idea està molt bé, però la manera i el temps que vam tenir per fer-ho no van ser els adequats. A primària també vam fer alguna petita representació en anglès, amb diàlegs molt curts i també amb un objectiu molt concrets.

Quant al francès, a l'acadèmia l'he practicat sobretot amb el professor perquè la majoria de classes que he fet han estat individuals. En aquest sentit, m'anava molt bé perquè conversava amb una persona nativa i que em podia corregir i veure què fallava. A l'estiu que vaig anar a França, érem més a classe i sí que vaig practicar la producció oral amb parelles o en grups reduïts. Vaig aprendre moltíssim també, però crec que va ser perquè el nivell de la classe era molt bo. La majoria de gent parlava molt bé el francès i això a mi em va servir molt perquè m'ajudaven a millorar-lo, sense que em sentís jo inferior. Pel que fa a la universitat, al principi vam fer algun joc de rol, és a dir, per practicar algunes estructures i vocabulari representàvem unes situacions. Per exemple, jo sóc una botiguera i l'altra persona és un client. D'aquestes activitats no en tinc un mal record, ja que ens permetia parlar d'una manera diferent i no només fent diàlegs inútils amb el company del costat, però tampoc crec que m'ajudessin a millorar molt.

Aquest cop sí que parlaré del català i del castellà. La veritat és que les competències orals es deixen una mica de banda en aquestes dues llengües perquè hi ha l'idea que ja es practiquen a fora de l'aula. Tot i així, recordo molt bé les obres de teatre que cada any fèiem a primària per nadal. Eren activitats que preparades per diferents mestres. A educació física (per treballar l'expressió corporal) i a llengua castellana (per treballar l'expressió oral) vam fer unes quantes representacions teatrals en què havíem d'escriure nosaltres mateixos i per grups el guió d'una història inventada per nosaltres i després, una setmana més tard, la fèiem. De vegades era tema lliure, però alguns cops ens donaven una frase o una idea i, a partir d'aquí i utilitzant la imaginació, escrivíem i representàvem la nostra creació. Crec que això ja ho vaig explicar, però ho tornaré a dir per si de cas: al batxillerat, a literatura castellana, també vam representar algunes de les obres que havíem de llegir, com alguns capítols del Quijote. A part d'això, a secundària també vam fer alguna exposició oral i algun debat, però molt i molt pocs (potser un cop o dos cops l'any). Realment, doncs, on he après a parlar en públic i a fer exposicions orals ha estat a la universitat.